Germàn López

Els estudiants de primer i segon de batxillerat, en realitzar un examen, ja sigui de química o de física, sovint no ens fixem ben bé en les unitats de les dades donades i acabem calculant una velocitat major que la de la llum o una puresa d’un element major del 100%. Si ens adonem que el acabem de calcular no té sentit, ens podrem fixar que ens haurem equivocat, en moltes ocasions, amb una lletra “n” just abans de la “g” que indica els grams o la “m” que indica els metres; justament aquesta lletra ens indica el prefix nano-, i per tant, que la magnitud proposada es troba multiplicada pel factor 10^-9. Aleshores, es pot concloure que el càlcul ha fallat perquè ens hem equivocat en llegir, perquè al cap i a la fi, no és quelcom a què n’estem gaire acostumats. Però, i si aquesta lletra i aquest prefix, juntament amb aquest factor, els quals semblen tant innecessaris, esdevinguessin essencials per unificar els esforços científics contra una de les anomalies fisiològiques més presents entre els individus de la societat actual, és a dir, el càncer?

El físic i Premi Nobel de física estatunidenc Richard Feynman, molt avesat en camps relatius a la quàntica, va pronunciar un discurs cabdal el 29 de desembre de 1959 anomenat There’s plenty of room at the bottom (Hi ha encara molta més habitació al fons). En aquest discurs, Feynman preconitzava el possible sorgiment d’un nou camp de la física, química i biologia, que com a tal, no mostrés res de fonamental, però que podria resultar de vital importància pel que fa a comprendre diversos fenòmens que tenen lloc a escala ínfima; alhora que va explicar la utilitat que aquests estudis podrien tenir en camps relatius a la química i a la biologia, enfocant-se sobretot en àmbits mèdics. Richard Feynman, per tant, volia indicar que al final de l’habitació, i per tant, en el fons de ciències com la física, la química o la biologia, encara hi havia molt més per investigar i treballar. Era, doncs, un discurs eminentment divulgatiu que no indicava la manera o què era específicament allò a què feia referència, però malgrat tot, ell fou la primera persona en posar a sobre de la taula aquesta qüestió. A partir d’aleshores, s’han intentat dur a terme diversos processos per tal d’aconseguir els objectius que comentava, però no fou fins els inicis del 2000 que la nanociència i la nanotecnologia sorgiren com a tal.

La nanociència és l’estudi dels fenòmens que succeeixen a escala nanomètrica, i per tant, a la frontera d’1nm a 100nm, i la nanotecnologia, és en conseqüència, l’aplicació pràctica dels fenòmens estudiats per la nanociència. I doncs, quines són aquestes aplicacions?  Les aplicacions de la nanociència i la nanotecnologia les trobem en l’àmbit biomèdic i en l’àmbit tecnòlogic: des de crear sistemes més eficaços d’emmagatzematge de l’energia fins a elaborar teràpies més personalitzades contra determinades malalties. És precisament en el Treball de Recerca Síntesi i caracterització de nanopartícules híbrides per a l’alliberament dirigit de fàrmacs contra el càncer on s’ha dut a terme tot un procés biomèdic d’investigació sobre nanopartícules, emmarcat en el procés que s’està duent a terme a l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia. En el treball especificat, atenent el “concís” títol que té, podem adonar-nos-en que s’han sintetitzat i caracteritzat unes nanopartícules híbrides, per tant, s’han obtingut molècules a escala nanomètrica amb estructura intermèdia entre inorgànica i orgànica, i especificant encara més, polímers de coordinació. Posteriorment, han estat sotmeses a un procés de reconeixement per tal de determinar si allò que hem aconseguit és el que volíem obtenir, i en conseqüència, conèixer si aquestes nanopartícules són biocompatibles. Seguidament, en el títol s’especifica l’aplicació biomèdica que aquestes nanopartícules posseeixen, en concret, són útils per portar de forma focalitzada els fàrmacs contra els tumors cancerosos, i doncs, evitar el sorgiment dels coneguts efectes secundaris propis de la quimioteràpia. Consegüentment, després de dur a terme el procés d’obtenció de les nanopartícules, foren sotmeses a processos de caracterització morfològica, per tal de conèixer la seva forma, i de caracterització fisicoquímica, per tal de saber com és la seva estructura química.

Un cop finalitzats tots aquests procediments, es va determinar que les nanopartícules obtingudes sí es corresponia amb el que es pretenia obtenir, tot sent nanopartícules amb un diàmetre en sec entre 100 i 200nm i amb estructura amorfa. Així doncs, a priori, en ser nanopartícules que s’adeqüen amb les previsions, són biocompatibles i no provocarien cap mal a la salut humana. Malgrat això, caldria dur a terme procediments preclínics in vitro i in vivo per tal d’acabar d’assegurar-nos-en.

En definitiva, aquest treball de recerca ha estat un estudi que s’ha endinsat de ple en l’immens oceà de la nanociència i de la nanotecnologia, tot descobrint la immensa diversitat i varietat de possibilitats que aquesta col·laboració entre ciències pot oferir, tot entrant en contacte amb grups d’estudi d’aquests àmbits, per tal d’aconseguir nanopartícules biocompatibles per actuar contra el càncer; amb l’objectiu d’afirmar allò que el gran geni Feynman ja comentà: There’s plenty of room at the bottom.