BENITO SÁIZ LÓPEZ, GERMÀ MARISTA

El germà Benito Sáiz ens ha deixat per sempre. Davant la desaparició dels éssers que estimem, sempre surten de dins els mateixos tòpics: “resignació!”, “potser és que era la seva hora!”, “què hi farem, ja se sap!”… Per tant, has de recórrer a la seva vida, a la relació que hi has tingut, a allò de bo que va deixar en tu, per no acabar dient, en record d’ell, els tòpics avorrits, però a l’ensems, i malauradament, ben certs.

El germà Benito entra a Valldemia el curs 1965-1966, per impartir-nos el cinquè, i penúltim, any del batxillerat d’aquella època (ha canviat tant i tantes vegades el sistema educatiu en aquest país!!). Ell tenia 35 anys.

I se’ns presenta amb aquelles ulleres fosques que el caracteritzaven, que li conferien un cert tarannà de dur. La veritat és que imposava una mica. Crec, perquè el temps de més de quaranta anys emmascara la memòria, que el primer curs ens impartia Religió, però sí sé segur que en els dos cursos va impartir-nos Literatura i Història de l’Art. Perquè, el curs següent, 1966-67, sisè de batxillerat, el teníem novament.

I és en començar el treball amb ell que ja deixa entreveure que el paper de dur és un posat. Recordo, i li agraeixo, que si no sabies massa bé la lliçó (lliçó que a ell li agradava escoltar de boca dels alumnes davant seu, i d’un en un), et donava una segona oportunitat. T’enviava al teu pupitre i et deia: “repase, y cuando termine de preguntar a los demás, le llamaré de nuevo”. Una segona oportunitat que aprofitàvem moltes vegades per millorar la nota inicial.

Al germà Benito el vaig perdre per sempre –això vaig creure molt anys-, fins que fa tres anys (això està escrit dies després de la seva mort), un diumenge al matí trobo mossèn Marsal (e.p.d.) i m’explica que va a visitar els germans maristes que viuen en el pis darrera el propi col·legi, i que hi viuen, també, el germans Eliseo Ruiz i Benito Sáiz. I no m’ho vaig rumiar, vaig entrar amb ell.

            Van sortir tots dos. I em va reconèixer, després d’un mínim comentari meu el germà Eliseo, pero no el germà Benito. I jo, al germà Benito li faig:  “¡Caramba, pero si está igual!”. I ell: “¡Pero no tú, ¿eh?, con esos kilos de más!”, tot i no haver-me reconegut encara. Després vam anar a prendre un talladet i va confessar-me que no em localitzava en el temps. Vaig haver de valer-me del meu oncle Daniel (“el Hueso”) que impartia francès al col·legi en la meva època, perquè comencés a situar-me. “Soy el sobrino del sr. González, el profesor de francés”. “¡Ah, hombre, ahora sí, vale!”. I tot seguit va començar a explicar-me algunes entremaliadures d’algun intern company meu. ¡Bona memòria, sí senyor!

Acte seguit, i en les jornades de portes obertes del Col·legi, ja ens vam anar veient, juntament amb els companys Josep Lluís Morgado i Josep Pla. Ell ens duia pel col·legi amb la seva peculiar amabilitat, amb la seva senzillesa, amb el seu fer agradable. I l’any següent hi tornàvem, però ara ja amb trobadetes pel carrer, algun cafè amb llet i molta xarrera. Hi ha tantes coses a dir, després de quaranta anys! I les que encara no li he dit, com fer-li saber que tinc molta poesia escrita que m’hauria agradat que llegís, i que preparava per a una trobada posterior. Però la mort, que moltes vegades, com aquesta, ataca a traïció, m’ho ha impedit per sempre. Ell estava cofoi de l’èxit de l’escriptor Javier Cercas –“alumno mío en Gerona”, m’explicava- i li va fer gràcia quan li vaig dir que jo corregia i traduïa textos. Potser també la lectura dels meus treballs literaris n’hi hauria fet de gràcia! Al cap i a la fi, ell ens havia ensenyat Literatura.

Acabo aquí aquest recordatori. L’hem perdut, i això ja no té remei. Potser sí que, com va dir el company Prat en la Missa que el dia 19 es va celebrar per donar gràcies per la vida del germà Benito, que aquest ja tenia la tasca feta aquí baix i que havia estat cridat de dalt, però tots estem ben segurs, que si encara romangués entre nosaltres, n’hauria pogut fer molta més de tasca, un home vital com ell. El trobarem a faltar. Penso una cosa: si he pogut estar quaranta anys sense ell, i quan el recupero ens deixa i em resulta difícil assumir que ja no el veuré, que l’he perdut per sempre, vol dir alguna cosa molt important: que un cop en contacte amb ell de nou, ja se’t feia imprescindible veure’l de tant en tant. I això no es pot dir de tothom.

Benito: el llum de la teva presència s’ha extingit; el de la memòria, però, s’ha encès per sempre!! La nostra missió envers tu, és aquesta: que el teu record i el nostre agraïment no es vagin fonent cap a l’oblit. Déu, però, que no oblida, sí que l’haurà tingut en compte. Descansa en pau.

Antoni González i Serrano

Cursos 1965-66 i 1966-67