L’entrevista. Gmà. Cecilio

Quan ens vàrem plantejar el contingut de la primera edició d’aquesta nova època del Saps…que, teníem clar que la primera entrevista seria d’un professor. Ràpidament va sorgir el nom del Gmà. Cecilio. Professor als anys seixanta i director als vuitanta.

El seu currículum de serveis és complet, després d’estar com a professor a Valldemia i altres escoles, va ser designat director de Valldemia, Girona, Barcelona-Vallespir i va arribar a l’edat de jubilació com a cap de l’Escola Universitària Abat Cisneros a Alcalá d’Henares. Tampoc va parar un cop jubilat, però ara s’ha guanyat el descans que comparteix a la comunitat de Mataró.

Una persona que sense voler destacar, va exercir de director procurant el millor per l’escola tan acadèmicament com gestionant el patrimoni. Convençut del valor de l’esport pels joves en va ser promotor havent tingut la sort que en aquella època es va inaugurar el pavelló amb l’ampliació del nombre d’equips federats. Va estar sempre al costat de la nostra entitat, provocant complicitats entre empresaris i altres companys aconseguint suports pels nous projectes.

A part de l’agraïment com a alumnis seus, com a ciutadans, cal reconèixer que les seves decisions les va prendre pel bé de la institució, però pensant com si ell mateix fos mataroní. Gràcies.

Com recordes l’escola quan hi vas entrar per primer cop?

“Jo no vaig començar a fer classe a Valldemia, vaig començar en el col·legi “La Immaculada” de Barcelona. Aquí vaig venir l’any 60. Teníem dos cursos de preparació, ingrés, quatre anys de batxillerat elemental i dos de superior, en total menys de cinc-cents alumnes. Una part important eren alumnes interns, que vivien a l’escola i requerien moltes activitats complementàries. L’activitat esportiva era quasi frenètica, especialment en bàsquet i hoquei, dels que teníem 2 equips per curs. Tothom treballa amb molta il·lusió.”  

Què et va motivar a entrar com a germà marista?

“Jo no ho dic motivació perquè tens onze anys i no tens capacitat per raonar-ho prou. Es va presentar al poble, un germà que s’encarregava de reclutar germans, i a casa érem 4 germans i me’l van presentar. Quan un a aquesta edat deixa els estudis per una cosa espiritual no és perquè ho raoni sinó que ho fa perquè sí, quan tens 18 o 20 i ja tens estudis i llavors entres en aquest món sí que ho fas per voluntat pròpia i raonant. De petit era escolà i com no teníem capellà, ja dirigia el rosari a la parròquia. Però vull dir que en la meva vida mai he pensat en altra cosa que no fos l’ensenyament, gaudia tant amb els joves com amb els pares.”

Quins canvis hi vas fer?

“En aquella primera època, jo me’n recordo que vam fer la gran reforma dels patis, ampliant la plataforma, tallant uns arbres molt grans i fent la pista de bàsquet en el lloc dels jardins. Fins i tot vàrem posar una calefacció per aire, que el primer dia va omplir totes les classes de fum i pols.Però en la segona època va ser memorable, ja que es va inaugurar el pavelló i la rehabilitació de l’antiga masia, passant a ser parvulari.” 

Com recordes l’entrada de les noies per primera vegada?

“Home, tot el que sigui innovació i tot el que sigui diguem, donar pas a les coses que són de l’època, això sempre és positiu i et dona il·lusió. I a mi això em va provocar una enorme il·lusió, començar amb les noies petites. Ja existia el COU mixt. És a dir, que les noies no van començar amb els petits, van començar amb el COU.”

Quan vostè era director es va inaugurar el pavelló, com ho recorda?

“El club esportiu ja existia, però a partir del pavelló va créixer molt més, direm. I sobretot el bàsquet. El bàsquet és el que més jugava aquí, hi havia molts bons equips. Vàrem preveure un gimnàs per oferir aquest servei a les famílies, inclosos pares i avis, però al final sols va ser per l’escola.

Recordo que va venir en Jordi Pujol a la inauguració i quan va tallar la cinta.”

Per què va creure necessari impulsar un club esportiu, quina importància té l’esport?

“Jo sempre he cregut que l’esport és un dels elements que més agrupa la família amb el col·legi, i per aconseguir-ho, un pavelló sumat amb un club ben organitzat permet molta participació i il·lusió als jugadors. Va ser fàcil obtenir la implicació dels pares, que s’animen fent-se presents al col·legi i creant ambient. Fins i tot van venir jugadors del Barça; recordo a en Segarra, llambregant els nois del club. “

Quins valors ha de tenir una persona que vol ser director d’una institució com els Maristes?

“Bé, cap vol ser director… però la manera de ser, la preparació, els estudis i si ha estat bon professor, pot ser nomenat. Al ser una persona que m’agrada ser activa, no m’espantava. M’agradava relacionar-me tant amb pares, com amb professors i tenia bona sintonia amb els antics alumnes. El que em va importar va ser contribuir a la missió dels maristes, l’educació de la joventut.”

Quina creus que ha de ser l’evolució del futur tenint en compte la tecnologia i els valors maristes?

“El valor marista té un sentit propi amb caire espiritual, de testimoniatge de vida, de solidaritat, de fraternitat i d’humanisme.

No podem emmarcar el nostre futur igual a com es feia al segle passat, ja que tot ha canviat molt en l’entorn de l’escola. Però intentem no perdre el sentit religiós en els nostres centres i la devoció a la Verge, característica de la institució des dels nostres orígens. A cada centre i des de la institució es fixen criteris per actualitzar el missatge de forma innovadora. En tot cas, no podem fer comparacions amb el passat perquè ha canviat tant el món com la manera de pensar.”

Quan vostè era director, va col·laborar molt tant amb els “pares” com amb els “alumni”; quin valor els hi dona a aquestes institucions, i a que avui encara segueixin amb vitalitat a l’escola.

“Les dues juntes ja existien, eren molt bona gent, col·laboradors amb tot el que succeïa a l’escola i amb idees per organitzar actes i celebracions. Em vaig sentir molt a gust entre ells, amb els que vaig fer molts amics, i fins i tot encara avui en dia m’hi relaciono.

Trobar gent que et donin suport de forma desinteressada, únicament per estima a la “seva” escola, és de gran ajuda quan tens el càrrec de director. Son persones de l’entramat social de la ciutat a través de les quals s’estableix un pont amb l’escola, que facilita complementar l’activitat educativa.

Proves d’aquells anys en recordo moltes: Concursos de pintura, certàmens filatèlics, festes, butlletins informatius, i com a extraordinàries per la seva participació, les trobades anuals, que reunien més de 150 companys vinguts de tot el món.”

Té alguna anècdota que ens vulgui explicar?

“La nevada del 62. Quan ens aixequem al matí, el dia de Nadal, vam veure que estava tot blanc. En aquells dies, un grup de seminaristes eren a Valldemia degut a un incendi al col·legi  de Vic. Alguns d’ells i  el germà Eusebio, el germà Pascual i jo, amb sotana, que anàvem amb sotana llavors, vam agafar unes pales i comencem a fer camí.

Va ser el primer camí que es va obrir a Mataró; des del parc  a cal Uñó. Fins i tot en va sortir una foto al diari.

Per acabar, li agradaria fer algun agraïment?

“Però, abans d’acabar voldria agrair molt tot el que se’m va donar a Mataró, i enviar una afectuosa salutació a tots els alumnis, pares i professors amb els que vàrem treballar junts aquells anys.

No m’ha sabut greu tornar com a jubilat. “

Lliçons per la vida.

El Germà Arturo, actualment a  Girona, ens fa arribar aquest escrit, que titula lliçons per a la vida. Un record de les primeres converses sobre el tracte i la forma d’actuar d’un bon professor a partir de la seva estrena com a “equip” del G. Cecilio. Ens  mostra el respecte per l’alumne i la serena objectivitat amb la qual cal afrontar el professor,  el dia a dia de l’entorn escolar.

1.- Quan vaig arribar a Girona, 1977 amb 22 anys, em va dir: els alumnes mereixen tot el respecte, has d’anar a classe ben polit, i amb sabates. Mai he anat a classe amb sabatilles, xancletes, botes de muntanya, sandàlies… sempre sabates.

2.- Al cap de pocs dies d’iniciar el curs vaig convocar per carta els pares de família de la meva classe. Vaig escriure a l’encapçalament la frase: “estimats pares”. Em va dir: “estimats pares” només els teus. Els altres són col·laboradors, companys, clients i en algun cas amic.

3.- Acompanyava els nois a la ruta escolar: Una tarda en arribar a la “Plaça dels cines” de Girona un pare va començar a insultar-me. El seu fill li havia dit que havia expulsat de l’autocar, quan la realitat és que ell s’havia barallat amb un company i va tenir por. En tornar a l’escola vaig explicar el que havia passat. Ell em va dir: “allò que em diguis, que sigui sempre la veritat”. A les 19:30 em va trucar al seu despatx i allà hi havia el pare. Què li va dir, no ho sé, però aquell home (metge de professió) només va poder dir que l’educació que els donàvem a l’escola era com la d’Oxford o Cambridge. A la setmana vaig rebre una ploma estilogràfica.